La Tristesa i la Fúria

Pares i mares,

Aquest conte que ara llegireu és el que vam llegir nosaltres ahir a tutoria. Als nens i nenes de la classe de 3er A ens va agradar molt i ens va fer pensar... Esperem que a vosaltres també us agradi.

...

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se'n ...

En un regne màgic on les coses no tamgibles es tornen concretes ...

Hi havia una vegada ...

un estany meravellós.

Era una llacuna d'aigua cristalina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment ...
Fins aquell estany màgic i transparent es van acostar la tristesa i la fúria per banyar-se en mútua companyia. Les dues es van treure els seus vestits i, nues, van entrar a l'estany.

La fúria, que tenia pressa (com sempre li passa a la fúria), tensa - sense saber per què - es va banyar ràpidament i, més ràpidamente encara, va sortir de l'aigua ...
Però la fúria és cega o, si més no, no distingeix clarament la realitat. Així que, nua i apurada, es va posar, en sortir, el primer vestit que va trobar ...
I va succeir que aquell vestit no era el seu, sinó el de la tristesa ...
I així, vestida de tristesa, la fúria se'n va anar.
Molt calmada, molt serena, disposada com sempre a quedar-se al lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i, sense cap pressa - o millor dit, sense consciència del pas del temps - amb mandra i lentament, va sortir l'estany.
A la vora de l'estany es va adonar que la seva roba ja no hi era.
Com tots sabem, si hi ha alguna cosa que a la tristesa no li agrada és quedar al descobert. Així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany: el vestit de la fúria.
Expliquen que des d'aleshores, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens donem temps per mirar bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat, està amagada la tristesa.